Sinopsi

ESTRENA 19 DE JUNY A LA SALA LA CATE DE FIGUERES A LES 19h

COMPRA ENTRADES:

https://4tickets.es/4tickets/public/janto/?Nivel=Evento&idEvento=TIP43&Idioma=CA

 

Un post-it és una eina que ens permet recordar petites coses quotidianes: una cita, una reunió, un número de telèfon, allò que hem de fer més tard o allò altre que no hauríem d’oblidar…De post-its n’hi ha de petits i més petits encara, de totes formes i colors, lluminosos i cridaners, i ens recorden que són allà, presents, per tot… alertes i recordatoris que conviuen al nostre entorn i poden estar mesos i mesos enganxats per tota la casa. Amb el pas del temps s’aniran desenganxant i al final cauran, rebregats, acumularan pols a la part adhesiva i s’embrutaran i s’acabaran extraviant.  I allò que probablement ja no era tant important, deixarà de ser-ho definitivament i passarà a ocupar el racó de l’oblit en forma de pòsit.

Oblit? Pòsit?

On és aquest lloc? Qui se’n fa càrrec d’aquests sediments? Qui fa neteja de tota aquesta brossa de records?

-Una actriu.

Quan el Festival Còmic de Figueres em va proposar l’encàrrec de crear un espectacle còmic sobre la malaltia d’Alzheimer i l’efecte que provoca en els cuidadors, vaig recular als anys vuitanta, quan jo era un nen, i van diagnosticar la malaltia a la meva àvia.

–Una comèdia.

Divertiment no seria la paraula que resumiria aquella època. La meva tieta va dedicar molts anys de la seva vida a cuidar a la seva mare, amb devota abnegació, i no crec fos una època molt graciosa per a ella. Sovint es recorda més el malalt que el cuidador, però amb el pas del temps, recordo sentir més compassió per la meva tieta. Sempre vaig pensar que en aquell moment, ella es va oblidar de si mateixa per cuidar a la seva mare.

Quina paradoxa que la cuidadora vetlli perquè l’altra recordi coses i en canvi s’acabi oblidant d’ella mateixa!

-Això té gràcia? Pot fer riure?.

Al llarg de la vida aprenem a ser feliços quan tot ens va bé i aprenem a estar tristos quan van mal dades. Podem provar de mirar d’una altra manera aquesta malaltia i a la persona malalta? Podem riure’ns d’aquest tipus de  situacions?

Segurament l’ús de l’humor pot ajudar als cuidadors a acceptar la malaltia, i sobretot a afrontar-la amb una mirada positiva, divertida, que ens permeti riure i somriure obertament. No és fàcil. Cal desaprendre i re aprendre.

Per lògica tendim a atorgar a la malaltia el títol de desgràcia.

La comèdia sovint s’escriu a partir de riure de les desgràcies dels demés. Els alemanys, tan seriosos ells, tenen una paraula que ho defineix: ‘Schadenfreude‘, el sentiment d’alegria o satisfacció generat pel patiment, infelicitat o humiliació de l’altre.

-Alzheimer també era alemany i tothom se’n recorda d’ell.

-Això mateix, ha de fer riure però també ha de ser inspiradora.

Els cuidadors acaben recopilant un grapat de records desorganitzats, converses absurdes i situacions hilarants vinculades a la malaltia. A la dura tasca de cuidar a la persona s’hi afegeix la gran responsabilitat de tenir cura d’aquests records, que per pudor, necessitat o vergonya, s’acabaran oblidant mica en mica, i s’acumularan en un continent, digues-li post-it, armari, calaix o cervell, fins a perdre forma, sentit, context i convertir-se en idea, imatge, o un pòsit que sigui inspiració per a futures generacions. Totes aquestes idees boges, escrites en post-it’s, són petites mostres d’amor, felicitat i bogeria, situacions reals i quotidianes, absurdes i imaginàries…Humils capes de dignitat amb les que volem donar escalf, divertir i redescobrir una nova relació malalt-cuidador que deixi pòsit.

Perquè un cop la persona abandoni aquest món d’etiquetes fluorescents,  tornarà a aparèixer aquell somriure sorneguer d’infant, i només restarà un darrera paraula per oblidar-ho tot.